dilluns, 17 d’octubre del 2011

EL LLEÓ DE L'ATLES



Un càlid Sirocco bufa per la blogosfera, i la sorra que arrossega s'escola pels intersticis dels monitors dels nostres ordinadors, la col.lecció de cromos virtuals africans encetada per en Girbén a fet fortuna i ha encès els records imaginaris de molts de nosaltres, trobant de seguida una esperada complicitat a Can Leblansky i jo he decidit que em vull afegir i fer l’estrena de Les cròniques del Mont Mutia un projecte aparcat i que pensava fer anar en aquesta línia.

Pel que sembla, l'Àfrica és en el subconscient de molts de nosaltres, com una mena marro genètic que arrosseguem dels nostres avantpassats africans i que ha quedat dipositat en algun racó desconegut i poc aprofitat del nostre cervell, una mena de record primigeni que només es desperta amb certs estímuls i que  fa que reconeguem com a nostres -com les que podríem deixar ara mateix en una platja- les petjades de la Vall del Rift.

Potser també és l'atracció per allò desconegut, pel que va ser la darrera terra coneguda, amb indrets menys trepitjats que la mateixa lluna, per l'aventura plena, en definitiva i com diu en Marlow... pels espais en blanc dels mapes.

Lleó de l'Atles fotografiat al 1893 (Algèria)
La meva atracció per L'Àfrica comença ben aviat, però en el meu cas, no m’arriba d’entrada a través de les lectures, sinó per la transmissió oral – com no podia ser d’una altra manera- de les "aventures africanes" del meu avi.

El meu avi va viure molts anys al Marroc i la seva gran afició era la caça, activitat que afortunadament mai va tornar a practicar un cop es va instal·lar a Catalunya. Ell m'explicava fil per randa les seves caceres, que amb el seu entusiasme s'acabaven transformant en safaris en tota regla,  suposo que més d'un cop li posava més pa que formatge a les històries i de cop i volta apareixien lleons i gasel·les saltant per tot arreu, llavors jo em preguntava... lleons al Marroc? Però si als cromos de Vida y Color diuen que els lleons només viuen a la sabana! i tot seguit me'l imaginava amb salacot d'amunt d'un Jeep i pel mig de la selva, -perquè per a mi aquell Marroc era la selva-  fotent trets a tort i dret com si d'un Tintín al Congo es tractés.

Molt temps després vaig descobrir que efectivament fins fa poc més de 70 anys a totes les muntanyes del Marroc hi havien lleons, fins i tot vaig conèixer en un poblet perdut del sud del Marroc un vell amazic que a la seva infantesa es va trobar un de cara, i que dissortadament, si algú avui dia vol veure un lleó de l'Atles, haurà que comprar les entrades d'un zoo, però jo, no he perdut l’esperança que algun dia, en aixecar la vista del terra buscant bitxos pel Marroc em trobi també amb un de cara.

15 comentaris:

  1. Gràcies Mari Carmen, espero que les muses m'acompanyin, que d'això depèn que duri o no.

    ResponElimina
  2. Al blogroll que vas! Això no m'ho perdo.

    ResponElimina
  3. Allau, gràcies per tenir la paciència de seguir-me, no sé amb quina frecuència faré les entrades, però intentaré que tingui continuitat.

    ResponElimina
  4. Ep, nova aventura blocaire i vital amb records familiars. Això és massa!

    ResponElimina
  5. Això promet! Segur que pujaré al Mutia de tant en tant, però caldrà anar amb compte amb els gaboni...

    ResponElimina
  6. Leblansky, moltes gràcies, difícil, però intentarem emular als mestres.

    ResponElimina
  7. Galderich, crec que hi haurà una mica de tot, aventures, llibres, còmics... a veure que tal.

    ResponElimina
  8. Hola Santi, els tam-tams s'escolten de lluny, espero que no acabem dins de l'olla.

    ResponElimina
  9. Ai caram... qui ho havia de dir.. que tinguéssim tan amagada la nostra passió africana!

    La de cristians que es van arribar a menjar els lleons de l'Atles als circs romans! Perquè la majoria d'aquells lleons, sinó tots, eren de l'estirp magrebina.

    També t'explicaré que el Cirus, l'amic de l'ànima del meu fill durant la infantesa, havia nascut a Madagascar. És el fill del Dr. Ferran Iniesta, el director acadèmic de l'Institut Catalunya Àfrica. Sona millor això de "Catalunya Àfrica" que "Catalunya Caixa", no creus?

    ResponElimina
  10. Molt interessant! Àfrica s'imposa (jo també tinc alguna cosa a l'obrador!). Et seguiré amb atenció, Carles!

    ResponElimina
  11. Girbén, són moltes tardes escoltant històries a casa meva, visites al zoo i al Museu de Zoologia amb el meu pare i dissabtes amb pel·li de Tarzán a la tele i això acaba formant part d'un mateix.
    Madagascar... que interessant! és un paradís pels naturalistes, encara que geogràficament és Àfrica, la gent, la fauna i la flora tenen poc a veure amb el continent negre.

    ResponElimina
  12. Enric, em costarà, però intentaré no decebre't.

    ResponElimina
  13. M'afegeixo al grup de lectors i espero impacient la següent dosi.

    ResponElimina