dilluns, 17 d’octubre del 2011

EL LLEÓ DE L'ATLES



Un càlid Sirocco bufa per la blogosfera, i la sorra que arrossega s'escola pels intersticis dels monitors dels nostres ordinadors, la col.lecció de cromos virtuals africans encetada per en Girbén a fet fortuna i ha encès els records imaginaris de molts de nosaltres, trobant de seguida una esperada complicitat a Can Leblansky i jo he decidit que em vull afegir i fer l’estrena de Les cròniques del Mont Mutia un projecte aparcat i que pensava fer anar en aquesta línia.

Pel que sembla, l'Àfrica és en el subconscient de molts de nosaltres, com una mena marro genètic que arrosseguem dels nostres avantpassats africans i que ha quedat dipositat en algun racó desconegut i poc aprofitat del nostre cervell, una mena de record primigeni que només es desperta amb certs estímuls i que  fa que reconeguem com a nostres -com les que podríem deixar ara mateix en una platja- les petjades de la Vall del Rift.

Potser també és l'atracció per allò desconegut, pel que va ser la darrera terra coneguda, amb indrets menys trepitjats que la mateixa lluna, per l'aventura plena, en definitiva i com diu en Marlow... pels espais en blanc dels mapes.

Lleó de l'Atles fotografiat al 1893 (Algèria)
La meva atracció per L'Àfrica comença ben aviat, però en el meu cas, no m’arriba d’entrada a través de les lectures, sinó per la transmissió oral – com no podia ser d’una altra manera- de les "aventures africanes" del meu avi.

El meu avi va viure molts anys al Marroc i la seva gran afició era la caça, activitat que afortunadament mai va tornar a practicar un cop es va instal·lar a Catalunya. Ell m'explicava fil per randa les seves caceres, que amb el seu entusiasme s'acabaven transformant en safaris en tota regla,  suposo que més d'un cop li posava més pa que formatge a les històries i de cop i volta apareixien lleons i gasel·les saltant per tot arreu, llavors jo em preguntava... lleons al Marroc? Però si als cromos de Vida y Color diuen que els lleons només viuen a la sabana! i tot seguit me'l imaginava amb salacot d'amunt d'un Jeep i pel mig de la selva, -perquè per a mi aquell Marroc era la selva-  fotent trets a tort i dret com si d'un Tintín al Congo es tractés.

Molt temps després vaig descobrir que efectivament fins fa poc més de 70 anys a totes les muntanyes del Marroc hi havien lleons, fins i tot vaig conèixer en un poblet perdut del sud del Marroc un vell amazic que a la seva infantesa es va trobar un de cara, i que dissortadament, si algú avui dia vol veure un lleó de l'Atles, haurà que comprar les entrades d'un zoo, però jo, no he perdut l’esperança que algun dia, en aixecar la vista del terra buscant bitxos pel Marroc em trobi també amb un de cara.